Ulls de poll

Aquí, esperant les primeres crítiques...

Fa nou anys, quan vaig publicar La noia de la pluja, era una altra persona. Diuen que totes les cèl·lules del nostre cos es renoven cada set anys, que no sé si és veritat, però no ho dic per això. Hi havia moltes coses que desconeixia i que ara sé. Com passarà d’aquí a nou anys: sabré moltes més coses que ara, que em penso que soc molt espavilat.

El llibre, La noia de la pluja, va córrer només entre les amistats i algun despistat amic de l’editora que va venir a les presentacions que muntaven. No era una gran història i probablement tenia molts defectes d’escriptor novell. A la gent propera els va semblar correcte, però va rebre algunes crítiques sagnants en forma de comentaris anònims en blogs d’amics que la van llegir. Les crítiques no es fonamentaven en la qualitat literària de l’obra o, si més no, no hi posaven l’accent. Es limitaven a dir que era una merda i fins i tot proferien acusacions personals cap a mi. Sí que en recordo alguna breu ressenya en un mitjà comarcal que, de manera molt dura, assenyalava defectes gairebé ideològics, sense especificar. Mai vaig saber qui hi havia darrere d’aquests comentaris, si hi havia alguna opinió sincera de desgrat, o si perseguien només fer mal i desprestigiar-me.

I com que no ho vaig saber, vaig fer les meves pròpies interpretacions: tenia algun enemic. Però qui? I on? Era algú que em coneixia de la vida real i a qui disgustava profundament? O era algun ull de poll que havia aixafat a les ressenyes del Llibres, i punt? Perquè una mala crítica argumentada te l’has d’empassar peti qui peti. Tothom té el seu ego i pot fer mal, pots encaixar-la millor o pitjor, però te l’embeines com pots amb un somriure de fotografia. Però el que vaig rebre no eren crítiques argumentades.

Nou anys més tard, quants ulls de poll més dec haver trepitjat? A quantes persones del meu voltant he fet mal sense voler, sense parar compte, o els he pertorbat els txakres amb la meva configuració de feromones (en cas que els humans en gastem, de feromones). En poden ser una pila més. Per això quan vaig saber que Tan lluny de casa seria una realitat aquelles crítiques destraleres em van tornar a passar pel cap. Mentalment, em vaig preparar per al que vindria, tot i que sabia que, quan arribés el moment, no estaria ni molt menys preparat. Vull creure que sabré entomar les crítiques constructives, o la indiferència, però l’atac sense fonaments, la venjança, és una altra cosa. Perquè, i perdoneu-me, no tinc consciència d’haver infligit cap mal a ningú que m’hagi de comportar patir les ires de la seva venjança.

El cas és que, per ara, al llibre li va bé. No parlo de vendes, ni de col·locació, que potser en podrem parlar algun dia. Parlo d’opinions. Tant de gent que em coneix, com d’altres que m’han conegut ara, les opinions oscil·len, per posar-hi dades numèriques que tant agraden avui dia, entre les tres i les quatre estrelles. Fins i tot he rebut comentaris molt entusiastes, però probablement de gent que m’estima en excés. I no parlo de la mama, que ella és més crítica i em va parlar de manera molt sarcàstica d’un dels meus contes més estimats. Ja ho diuen. De mare només en tenim una. Per sort.

---

De nou a la premsa

Dissabte va aparèixer al Punt Avui un article d’en Lluís Llort que parlava de cinc reculls de relats que s’han publicat recentment, cinc novetats editorials de narrativa breu, que reflexiona per què aquest gènere, el del conte, està tan desprestigiat entre el públic i entre les mateixes editorials. Us el deixo per aquí per si el voleu llegir, es diu Relat breu, el gran incomprès.

Com veureu, parla de reculls de cinc senyors. Això no vol dir que no hi hagi senyores que escriuen contes, al contrari, n’hi ha de molt bones. Per citar-ne algunes que hagi llegit els últims temps, Elisenda Solsona, Berta Creus, Irene Klein Fariza o Mònica Batet. Quan em van dir qui eren els altres ho vaig comentar, perquè la foto de l’article fa esfereir una mica. D’acord, fa esfereir molt. Però es veu que Núria Cadenes va tenir un article per ella sola per parlar del seu recull de contes En carn i ossos, aquest. Compensa? No sé jo.

---

Agenda

Una mica més de concreció de les pròximes dates importants pel llibre:

Presentació a Sant Boi: Dia 10 d’abril a la BOOKtiga, carrer Lluís Castells, 24. Conduirà l’acte la Laia Bonjoch, en tant que bookhunter i perquè em fa il·lusió que sigui ella que m’acompanyi, ja que jugo a casa.

Sant Jordi: Estaré signant llibres (o passant l’estona) a Passeig de Gràcia de Barcelona matí i tarda. No tinc gaires franges assignades, però m’hi podreu trobar. El pròxim dia us indico quan i on.

Presentació a Lleida: Dia 17 de maig a La Irreductible, carrer de Jaume II, 7. Ja tinc presentadora allà, serà l’escriptora i periodista cultural local Maria Gateu.

---

Coses

Quan vaig escriure els agraïments del llibre vaig mirar de no deixar-me ningú que hi hagués tingut alguna mena de paper, petit o gran. Un cop acabat, revisat i publicat, pensava que ja estava. Però m’he adonat que, un cop el llibre ja està corrent, hi ha gent que m’està ajudant moltíssim també, amb una participació tant o més important que la seva producció. Honestament, dubto que arribem a fer-ne una reimpressió, no crec que es vengui tant. Però si passés, em sembla que caldrà revisar sens falta aquest apartat.

---